puríssima concepció, 8 de desembre

El dia 8 de desembre l’església catòlica celebra la festa de la Puríssima Concepció, segurament la celebració més conflictiva, de més passions, discussions etc. al llarg de molts segles. Va començar com a tal cap el final del s. Xll,  una festa religiosa mes, i el poble que en aquells anys no tenia res que els distragués més enllà dels ritus religiosos, va quedar d’allò més tranquil i content amb aquella celebració de més joia i alegria que la del crist ensangonat, el terrible pantocràtor, o la figura del pecador plorant dins el cercle de l’eternitat. La veneració a la mare de... venia d’una llarga tradició de dones deesses. L’església, doncs, la feu seva, com intercessora entre les plebs i el Ser Suprem

Després de segles de vilentes discusions i algún miracle estrany, cap a meitat del segle IXX, el Papa Pius IX va decidir posar ordre, pressionat fortament per diferents ordres i en major mida per la monarquia espanyola, dictant que "Santa Ana i San Joaquim, pares de Maria l’havien concebut sense sexe, per la qual cosa, ells i la nena estava lliure del pecat original, contraposant-la a l' Eva pecadora, i amb tota la pompa i solemnitat el 8 de desembre de 1854, a través d'un dogma de fe,  va quedar tancada la qüestió. 

Ara ve la segona part de la historia.

Els “tercios” de Flandes, anaven perdent molts efectius humans en una batalla, a tocar un riu, en mig d’una gelada immensa, davant d’ uns pocs soldats holandesos acostumats al fred i al gel. Un general espanyol, desesperat per la derrota, ensopega amb una fusta. L’agafa amb ràbia, renegant, i vet aquí, una fusta amb un dibuix de la Puríssima Concepción. Meravellat, diu el fet als soldats, i aquest, derrotats, sense força, lluitaran fins la mort o la victòria...

Resultat, Victoria, tornen a Espanya i el Rei la fa patrona del país omplin-la de càrrecs i beneficis.

i així estem....

Bè, potser sí que és una festa peculiar....

Historia de la festa de la Mercè, barcelona

  

Aixì es presenta el cartell de la festa de la Mercè... però el començament de la historia va ser .....

Bernat Martorell, segle XV
Martiri de santa Eulalia.

Una noia, de 13 o 14 anys baixa sovint a la Barcelona del segle III per vendre ous d’oca des d’un poblet proper a la ciutat. Es diu Eulàlia i és bonica. És cristiana en un mal moment, quan l’emperador romà Dioclecia va agafar mania als adeptes a la nova religió i volia treure-se'ls de sobre. A Barcelona,  una colla de psicòpates lleials a l’emperador es reuniren per complir els desitjos del capitost roma i fer mèrits. El prefecte va treure del calaix la llista de turments i la pobre donzella va patir el impossible, cosa que no va ser endebades, ja que els barcelonins pensant en els patiments de la noia, trobaven que les seves pròpies angúnies eren poc menys que confits.

Veureu. Primer molt educadament varen preguntar a l' Eulàlia si volia canviar de Deu... Els romans en tenien molts i variats, i ella podia escollir. Però va dir que no...  Va ser assotada, i no va canviar d’opinió. Amb garfis li van ferir el cos... va dir no. Van posar sota els seus delicats peus un braser... res de res. Em fa mal dir-ho, però ni els guionistes americans tindrien tanta imaginació. Li tallaren els pits, seguia dient no. La van ficar dins una bota plena de vidres trencats i la feren rodolar per un carrer, la pobre noieta, una mica feta una pena, nosaltres de saber això també estem fets una pena... en lloc de curar-la li van fregar les ferides amb pedra tosca...(havien de ser molt i molt dolents) El Senyor a qui l' Eulàlia adorava podia haver fet un miracle, d’altres ja n'havia fet, no sabem en què pensava, i els psicòpates la van remullar amb plom desfet... la van llençar a un pou de calç i per veure si moria d’una vegada la van clavaran en un  creu en aspa, terrible càstig pels malfactors... i la van deixar en un camp a prop la ciutat.  Al cap de poc, ja de negra nit  un bon home la va despenjar, va rentar el seu cos i la enterrà.

La seva història va córrer per la ciutat i la gent li demanava favors, que es veu que concedia i la van fer santa i cap el segle VIII patrona de la ciutat de Barcelona... encara que per aquells temps no es celebraven festes majors.

Els sarrains, segles desprès varen pendre estimació vers les costes catalanes i arribaven amb velers a per esclaus que després venien en els seus mercats o demanaven rescat. Això neguitejava molt un monjo, Raimon de Penyafort, que va decidir que era menester fer alguna cosa. El dia 1 d’agost del 1218 es presentà davant el Rei En Jaume I, i es va trobar que aquest estava parlant amb Pere Nolasc, també monjo, que havia anat a palau pel mateix assumpte, i no trigaren gaire tots tres en acordar fer alguna cosa per tal de rescatar els que queien en les ràtzies periòdiques dels sarraïns... En aquells anys es considerava que cap home podia tenir idees importants per ell sol i sempre deien que algú del Cel els havia il·luminat i decidiren dir que la Verge se’ls havia aparegut a tots tres a l'hora per ordenar que es dediquessin a rescatar cristians. Ara anirien de pet al psiquiatra, però en aquell moment van trobar els diners per fer una flota de vaixells.  Dit i fet. Va sorgir l’ordre religiosa que més tard es diria mercedaria i cap a terres sarraïnes, amb la Mare de Deu de la Mercè, com a guia i capitana.

Santa Eulàlia, la que baixava a Barcelona a vendre ous d’oques, seguia sent la Patrona de la ciutat. Però va arribar una invasió de llagosta i la ciutat de Barcelona no es va fiar d’una adolescent que tenia un munt de nafres mal curades al cos i es van encomanar a la Verge de la Mercè que travessava el Mediterrani com si res. No sabem si les llagostes es van avorrir i se’n van anar, el més segur, o la Senyora, amb una revolada del seu mantell les va fer fora, però el cert es que la van fer primera Dama de la ciutat i a la dolça Eulàlia la van enviar a la cripta de la catedral...

Ara anem a la festa de la Mercè a Barcelona... Cambó, un polític català, en un moment de canvi radical de la ciutat i de Catalunya, va fer mans i mànigues per celebrar la primera festa grossa a Barcelona cap el 1902, cosa que no li va costar gaire, doncs era un prohom  molt important de la ciutat i... la mare de deu de la Mercè va triomfar, és una verge amb empenta, no li fa por la mar, ni les tempestes i està orgullosa, prompta a salvar els necessitats, sempre dempeus a la teulada de la casa seva, vigilant,  cara el mar i els vents

I aquest es el programa de la Mercè del 2016.

I ja sabeu a grans trets la historia. 

La ciutat cada 24 de setembre, fa un munt de festes, festasses, jocs, castellers, sardanes, teatre, exposicions, correfocs, concerts, rues, en fi, que tira la casa per la finestra i els carrers van plens, encara que sempre hi ha qui critica el pregó o el pregoner, si a la missa no ha anat el regidor tal, o la regidora qual anava amb un vestit inapropiat... si els focs han estat bé o la font de Montjuïc  no estava tan il·luminada com quan ell era petit... o si hi ha un excés de disbauxa. Aquest son uns soques que es queden a casa, murris, i diuen allò de “Això no va amb mi”... 

Si teniu sang a les venes, us agrada la gresca i us sentiu barcelonins, sortiu a fruir de la festa, i recordeu un moment la llegenda de l' Eulàlia i el gest de la imatge amb la capa moguda per la marinada, des del cim d’una església a prop de la mar. A la fi es una petita historia, o no tan petita, però forma part de la historia barcelonina.

 Francecs Cambo, que entre grans projectes ens va ficar en la Festa per excel·lència de Barcelona.

Assumpció o abducció de la Verge Maria

Assumpció de la Mare de Déu per Andrea Sarto

El que vaig a escriure ara, en altres temps podria haver-me significat una multa, una excomunió, un diagnòstic de malaltia mental, (manicomi) una foguera sota els meus peus... Ahir, un dilluns xafogós, camí de la piscina, anava pensant en el que representa la gran festa del 15 d’agost, i les Maries que conec o he conegut i d’una cosa a l’altre em van venir al cap pintors de diferents èpoques que han immortalitzat a la dolça senyora desapareixent del terra cap l’ espai celestial, sobre núvols i voltada d’angelets. D’ això es diu assumpció, ja que sabem qui es qui ho fa, i a més hi havia, diuen, testimonis presencials. Jo amant de la ciència ficció, em va venir al cap que ens trobàvem davant la primera abducció en la historia de la humanitat, perquè Assumpció es una mena de xuclament cap l’espai eteri, dit cel... i abducció, xuclament cap l' espai desconegut, fet per éssers desconeguts . Pintors importants creients o no, van immortalitzar la Assumpció i escriptors agosarats, l’ abducció, una situació on la primera part, es certa... però la segona no es probable...

La veritat és que un emperador, cap el segle V va decidir l’Assumpció de la Mare de Deu i la Església s’ho va rumiar fins meitat del segle passat... Pius XII, un home fort, en un moment històric potent, va decidir que era dogma de fe..., i els diccionaris van dir Amen...  El dia 15 d’ Agost es recordatori del dogma, creus i et salves, no ho fas... i no sé que passa, perquè van dir fa poc que l’ infern ja no existeix... Ja sé que em direu que això es molt més complicat....  Total, que per els catòlics, encara en la laica França, el dia 15 d’Agost també es festa reglada, com a Espanya i a Itàlia, i es fan un munt de festes  en molts pobles El 15 d’Agost, anys ha, era dia de misses, ara es dia d’amors, calor, mar... i anar amunt i avall, i en ens agrada.

Diferents imatges que son Desses o mares de Deus 

Venus de Willendof

Deessa  Isthar , Babilònia

Astarté

1500ac.

 Deessa india 

deessa Tuquet

 Gaia amb nen

Isis amb Orus

Messalina amb el seu fill

 Mare de Deu amb fill

aplec de sant medir

APLEC DE SANT MEDIR

En la vall de Gaussac, a la Serra de Collserola hi ha una ermita, que primer fou romànica, després pel pes dels anys van desaparèixer les seves pedres fins molts segles més tard quand per una sèrie de situacions va tornar a la vida de la ma de gent pietosa.

La historia de sant Medir podria ser aquesta...

Els romans es passejaven per aquestes terres, perseguint pobres cristians que s'amagaven com bonament podien dels soldats. En aquest petit tros de país, un home preparava les llavors de fava per plantar-les. Estava fent els clots en la terra remoguda quant va veure arribar a un home brut amb una capa rebregada i les cames plenes d’ esgarrinxades. Era vell i prim, pocs pels blancs al cap i tot ell tremolava, Medir es va ensumar que el que tenia l' home era por, molta por. L'home li va preguntar si havia vist soldats i el pagés va dir-li que no amb el cap. El vell va explicar tartamudejant que era bisbe de la ciutat i que el perseguien els soldats per la seva fe, i que si passaven per allà no mentis, perquè moriria  amb gust per defensar la fe en Deu-lo. Medir, sense dir res li va apropar una gerra amb aigua i un cop apaivagada la set, el bisbe va seguir camí. 

El Medí de la Vall de Gaussac va acabar la feina i netejava ja les seves eines per tornar a la seva cabana i prendre's un plat de sopa sense pensar gaire ni en el bisbe, ni en Deu ni en la fe. La terra  tremolà i les faves començaren a créixer. No podem saber que li feia més por, les faves que creixien o el soroll dels cavalls que s'apropaven. Tres cavalls esquifits i amb gana es van parar al seu davant i amb crits i alguna empenta van preguntar-li pel bisbe. Ell va senyalar amb la ma un petit corriol, i que havia passat per allà quan plantava les faves i havia passat feia molt temps... "Mireu que altes estan" D'una revolada els soldats van desaparèixer cap el bosc pensant en tornar a casa..

Medir va respirar, un mica emboirat sì que tenia el cap, li faltava aire, les cames no li aguantaven, i comença el seu camí de tornada. Peró el Deu de la fe, devia tenir feina i es va oblidar dels soldats i del bisbe. La terra portava senyals dolentes, els soldats tornaven amb el bisbe  lligat a la cua del darrer cavall, però estem segurs haurien preferit no trobar-lo ja que tenien coll avall tornar ràpit a casa, però, no, van trobar a aquell vell i brut, que anava dient que era bisbe. Realment  estaven cansats dels cristians, la paga era escasa, els cavalls afamats. Els soldats davant de Medir, no van parlar gaire, mes aviat res, estaven molt enfurismats i van començar a donar-li cops i cops, mentre el vell parlava per ningú, sobre tenir fe, la mort no és res, sé valent....etc.

Tot just van estar empresonats un parell de dies i van anar a parar a la nebulosa dels dies. Uns osos més sobre una muntanya d’osos que formarien muntanyes de gran alçada. Els soldats van rebre el seu escassalari i van anar a les seves llars un temps, a Sant Medir el van fer sant i del bisbe poc o res sabem.

El temps passa lleuger amb les sabates d'adonis i la vall de Gaussac va ser un camí entre dos pobles. Molts anys desprès un pastisser de gracia va emmalaltir i va prometre que si el curava Sant Medir faria una romeria a l'ermita d'aquell Sant llunya de casa. Fet i fet, li tornà la salut i enfilà amb criats i família el camí costerut cap a l’ ermita. Com que ningú que trobava en el camí li  feia cas va decidir llençar caramels a la gent. Èxit assegurat. I fins ara és una festa dolça.

I aquest es el relat de Sant Medir. Una romeria a dos bandes, dolçaines, ball, uns a cavall i d'altres a peu, so de campanes, autoritats que saluden i Deu, i la fe, que somriuen satisfets... l’ únic que no esta gaire content és en Medí, perquè amb tot això, no sap si es Medi de la vall de Gaussac o Emeteri, soldat soldat decapitat, si les faves van créixer o no... en fi, un munt de preguntes que ningú respon i si pregunta a Deu i a la fe, estan molt ocupats per contestar......

No sé si la festa es peculiar o no. Tampoc sé si tothom sap la historia del Sant i menys encara si hi ha algú que creu i te fe, si els cavalls malmeten els camins i la gent espatlla el medi ambient o molesta als ocells. Però sentir el so de les campanes es el que segur l'agradaria a Medi, el pagés de la vall de Gaussac a qui el desti li va fer una mala passada.... o no?

la festa de l'os

La festa de l'os es celebra en el Vallespir i algun poble de la Catalunya Sud. Està basat en el mite de la relació home - os en zones d'alta muntanya. Té un significat de supervivència davant la duresa del terreny, i el clima, així com una connotació sexual, ja que es celebra el primer diumenge de carnaval.

La historia sempre és la mateixa.... Una pastoreta està cuidant del ramat en un lloc isolat de la muntanya i els del poble l'adverteixen que tingui cura de l'os... Ella dolça i bonica, té el pensament en altre lloc i quan se'n adona un os de considerables dimensions se la mira amablement. La pastoreta dels Pirineus, dolça i polida, se l' mira com qui no sap que fer, i es desmaia. L'os, pelut camina poc a poc i amb cura l'agafa suaument, es molt considerat, entre els seus braços i agafa la drecera cap el poble. Els pocs habitants del llogaret, no sabem com, ja estan assabentats i treuen de les cases tots els garrots que tenen.

L'os, enamorat de la pastoreta arriba feliç i es troba davant una colla de desarrapats amb pals que corren cap ell. Te temps de deixar a la noieta sobre un pedris i surt potes correu, però els homes li claven la gran pallissa i el deixen malmes. El voldran domesticar però això es impossible i li lliguen una cadena de ferro al coll i el fan servir per anar per les fires. Passat el temps els osos escassejaven i no podien anar per les fires... i un hivern molt dur, a prop del foc, els habitants del poblet van decidir fer una festa divertida el diumenge de carnaval, on l'os seria, com sempre el dolent, ells s'ho passarien pipa i al final el matarien.

El personatge que fa d'os a la festa, repeteix cada any... li deu d'agradar molt,  primer l' embadurnen amb sutge, l'  afaiten en un simulacre de civilitzar la bestia, després surten els caçadors perseguin-lo,  i quan tots estan ben cansats, el lliguen i l'arrosseguen pel poble, els visitants i els visitats queden tots pringats de sutge, corre l'alegria i el vi.... I al final.... sempre perd l'os....

Viella, 1920, aproximadament....

Manaies a Girona 2

Manaia es es una persona de caràcter autoritària, a qui li agrada manar, i aquest el nom de l' agrupació de la ciutat de Girona que obre el seguici de la processo que surt de la Catedral els dies de Setmana Santa. Els veiem per primer cop el s. XVIII abillats suposadament com anaven les legions romanes i recordant la creació de Gerunda. També reben el nom d’Armats.

 Amb els anys i amb alguna complicació per diferencies amb algun estament polític, arriben als nostres dies com una associació de prop de 900 persones que col·laboren activament en diferents actes cívics i festius. Reflecteixen també els escalafons de la legió.

 En un primer moment feien servir una música, s’ignora l’origen, que te el nom de “marxa lenta” i anys després fan servir altre música “marxa ràpida”  Es un bonic espectacle veurales baixant  les magnifiques escales de la Catedral amb  la nit estelada i la iluminacioadecuada. 

 

Es impossible trobar-se’n al peu de les escales i que  no tremoli el cor veient aquella potencia, sense floritures, de pedra dura, freda,  que ens porta a un mon on es barreja  l’ art, la historia, la llegenda. Per força el cos canvia, respir intern, esquena recta,  pit enfora, les trompetes de la gloria ajuden a enfilar amb pas lleuger o no tant, el camí cap el cim... Això sí...  Sense turistes....    

I ara, una de les moltes joies que podem veure a la Catedral de Gerunda

A dalt de les escales la Catedral de Santa Maria, en la la nau central de l'esglesia, la més ampla de les catedrals europees, llevat de la de Sant Pere del Vaticà, es esguarda una part de la historia i dels sentiments de Catalunya, i el llegat humà i material de la que hores d'ara només resten les despulles en diferents capelles, despulles de gent apassionada, lluitadora, entre elles, les restes d' Ermesenda de Carcasona i el seu net  Berenguer, una vida llarga que va estimar, lluitar al costat tres Berenguers, marit, fill i net. Una dona admirable. Una gran reina,             

 En una vitrina petita, un segell del color dels segles, ni verd, ni blau ni gris,  muntat en or, encara conserva la calor dels dits de la propietària la propietària, Ermesenda, amb el seu nom gravat en caràcters visigòtics i islàmics,  muller forta, lluitadora pels seus drets fins el seu punt final. Una historia de pel·lícula, vital, i de supervivència.