aplec de sant medir

APLEC DE SANT MEDIR

En la vall de Gaussac, a la Serra de Collserola hi ha una ermita, que primer fou romànica, després pel pes dels anys van desaparèixer les seves pedres fins molts segles més tard quand per una sèrie de situacions va tornar a la vida de la ma de gent pietosa.

La historia de sant Medir podria ser aquesta...

Els romans es passejaven per aquestes terres, perseguint pobres cristians que s'amagaven com bonament podien dels soldats. En aquest petit tros de país, un home preparava les llavors de fava per plantar-les. Estava fent els clots en la terra remoguda quant va veure arribar a un home brut amb una capa rebregada i les cames plenes d’ esgarrinxades. Era vell i prim, pocs pels blancs al cap i tot ell tremolava, Medir es va ensumar que el que tenia l' home era por, molta por. L'home li va preguntar si havia vist soldats i el pagés va dir-li que no amb el cap. El vell va explicar tartamudejant que era bisbe de la ciutat i que el perseguien els soldats per la seva fe, i que si passaven per allà no mentis, perquè moriria  amb gust per defensar la fe en Deu-lo. Medir, sense dir res li va apropar una gerra amb aigua i un cop apaivagada la set, el bisbe va seguir camí. 

El Medí de la Vall de Gaussac va acabar la feina i netejava ja les seves eines per tornar a la seva cabana i prendre's un plat de sopa sense pensar gaire ni en el bisbe, ni en Deu ni en la fe. La terra  tremolà i les faves començaren a créixer. No podem saber que li feia més por, les faves que creixien o el soroll dels cavalls que s'apropaven. Tres cavalls esquifits i amb gana es van parar al seu davant i amb crits i alguna empenta van preguntar-li pel bisbe. Ell va senyalar amb la ma un petit corriol, i que havia passat per allà quan plantava les faves i havia passat feia molt temps... "Mireu que altes estan" D'una revolada els soldats van desaparèixer cap el bosc pensant en tornar a casa..

Medir va respirar, un mica emboirat sì que tenia el cap, li faltava aire, les cames no li aguantaven, i comença el seu camí de tornada. Peró el Deu de la fe, devia tenir feina i es va oblidar dels soldats i del bisbe. La terra portava senyals dolentes, els soldats tornaven amb el bisbe  lligat a la cua del darrer cavall, però estem segurs haurien preferit no trobar-lo ja que tenien coll avall tornar ràpit a casa, però, no, van trobar a aquell vell i brut, que anava dient que era bisbe. Realment  estaven cansats dels cristians, la paga era escasa, els cavalls afamats. Els soldats davant de Medir, no van parlar gaire, mes aviat res, estaven molt enfurismats i van començar a donar-li cops i cops, mentre el vell parlava per ningú, sobre tenir fe, la mort no és res, sé valent....etc.

Tot just van estar empresonats un parell de dies i van anar a parar a la nebulosa dels dies. Uns osos més sobre una muntanya d’osos que formarien muntanyes de gran alçada. Els soldats van rebre el seu escassalari i van anar a les seves llars un temps, a Sant Medir el van fer sant i del bisbe poc o res sabem.

El temps passa lleuger amb les sabates d'adonis i la vall de Gaussac va ser un camí entre dos pobles. Molts anys desprès un pastisser de gracia va emmalaltir i va prometre que si el curava Sant Medir faria una romeria a l'ermita d'aquell Sant llunya de casa. Fet i fet, li tornà la salut i enfilà amb criats i família el camí costerut cap a l’ ermita. Com que ningú que trobava en el camí li  feia cas va decidir llençar caramels a la gent. Èxit assegurat. I fins ara és una festa dolça.

I aquest es el relat de Sant Medir. Una romeria a dos bandes, dolçaines, ball, uns a cavall i d'altres a peu, so de campanes, autoritats que saluden i Deu, i la fe, que somriuen satisfets... l’ únic que no esta gaire content és en Medí, perquè amb tot això, no sap si es Medi de la vall de Gaussac o Emeteri, soldat soldat decapitat, si les faves van créixer o no... en fi, un munt de preguntes que ningú respon i si pregunta a Deu i a la fe, estan molt ocupats per contestar......

No sé si la festa es peculiar o no. Tampoc sé si tothom sap la historia del Sant i menys encara si hi ha algú que creu i te fe, si els cavalls malmeten els camins i la gent espatlla el medi ambient o molesta als ocells. Però sentir el so de les campanes es el que segur l'agradaria a Medi, el pagés de la vall de Gaussac a qui el desti li va fer una mala passada.... o no?