la festa de l'os

La festa de l'os es celebra en el Vallespir i algun poble de la Catalunya Sud. Està basat en el mite de la relació home - os en zones d'alta muntanya. Té un significat de supervivència davant la duresa del terreny, i el clima, així com una connotació sexual, ja que es celebra el primer diumenge de carnaval.

La historia sempre és la mateixa.... Una pastoreta està cuidant del ramat en un lloc isolat de la muntanya i els del poble l'adverteixen que tingui cura de l'os... Ella dolça i bonica, té el pensament en altre lloc i quan se'n adona un os de considerables dimensions se la mira amablement. La pastoreta dels Pirineus, dolça i polida, se l' mira com qui no sap que fer, i es desmaia. L'os, pelut camina poc a poc i amb cura l'agafa suaument, es molt considerat, entre els seus braços i agafa la drecera cap el poble. Els pocs habitants del llogaret, no sabem com, ja estan assabentats i treuen de les cases tots els garrots que tenen.

L'os, enamorat de la pastoreta arriba feliç i es troba davant una colla de desarrapats amb pals que corren cap ell. Te temps de deixar a la noieta sobre un pedris i surt potes correu, però els homes li claven la gran pallissa i el deixen malmes. El voldran domesticar però això es impossible i li lliguen una cadena de ferro al coll i el fan servir per anar per les fires. Passat el temps els osos escassejaven i no podien anar per les fires... i un hivern molt dur, a prop del foc, els habitants del poblet van decidir fer una festa divertida el diumenge de carnaval, on l'os seria, com sempre el dolent, ells s'ho passarien pipa i al final el matarien.

El personatge que fa d'os a la festa, repeteix cada any... li deu d'agradar molt,  primer l' embadurnen amb sutge, l'  afaiten en un simulacre de civilitzar la bestia, després surten els caçadors perseguin-lo,  i quan tots estan ben cansats, el lliguen i l'arrosseguen pel poble, els visitants i els visitats queden tots pringats de sutge, corre l'alegria i el vi.... I al final.... sempre perd l'os....

Viella, 1920, aproximadament....

Manaies a Girona 2

Manaia es es una persona de caràcter autoritària, a qui li agrada manar, i aquest el nom de l' agrupació de la ciutat de Girona que obre el seguici de la processo que surt de la Catedral els dies de Setmana Santa. Els veiem per primer cop el s. XVIII abillats suposadament com anaven les legions romanes i recordant la creació de Gerunda. També reben el nom d’Armats.

 Amb els anys i amb alguna complicació per diferencies amb algun estament polític, arriben als nostres dies com una associació de prop de 900 persones que col·laboren activament en diferents actes cívics i festius. Reflecteixen també els escalafons de la legió.

 En un primer moment feien servir una música, s’ignora l’origen, que te el nom de “marxa lenta” i anys després fan servir altre música “marxa ràpida”  Es un bonic espectacle veurales baixant  les magnifiques escales de la Catedral amb  la nit estelada i la iluminacioadecuada. 

 

Es impossible trobar-se’n al peu de les escales i que  no tremoli el cor veient aquella potencia, sense floritures, de pedra dura, freda,  que ens porta a un mon on es barreja  l’ art, la historia, la llegenda. Per força el cos canvia, respir intern, esquena recta,  pit enfora, les trompetes de la gloria ajuden a enfilar amb pas lleuger o no tant, el camí cap el cim... Això sí...  Sense turistes....    

I ara, una de les moltes joies que podem veure a la Catedral de Gerunda

A dalt de les escales la Catedral de Santa Maria, en la la nau central de l'esglesia, la més ampla de les catedrals europees, llevat de la de Sant Pere del Vaticà, es esguarda una part de la historia i dels sentiments de Catalunya, i el llegat humà i material de la que hores d'ara només resten les despulles en diferents capelles, despulles de gent apassionada, lluitadora, entre elles, les restes d' Ermesenda de Carcasona i el seu net  Berenguer, una vida llarga que va estimar, lluitar al costat tres Berenguers, marit, fill i net. Una dona admirable. Una gran reina,             

 En una vitrina petita, un segell del color dels segles, ni verd, ni blau ni gris,  muntat en or, encara conserva la calor dels dits de la propietària la propietària, Ermesenda, amb el seu nom gravat en caràcters visigòtics i islàmics,  muller forta, lluitadora pels seus drets fins el seu punt final. Una historia de pel·lícula, vital, i de supervivència.